Fora tot estava fosc. Em vaig despedir del món i jo mateixa vaig tancar la tapa del meu taüt.

Em faltava l'aire. La llosa de la responsabilitat i els remordiments m'oprimien el pit fins a ofegar-me. Mai no ho hauria d'haver fet.

La meua última nina encara feia olor a nova. Tenia molt de cabell per pentinar i una infinitat de vestits amb què inventar personalitats fantàstiques, però ara estava morta. Era un plàstic inert.

El meu espill màgic s'havia fet miquetes i ja no seria mai la més bella del regne.

La meua pell, abans perfecta, estava marcant-se per a sempre, i els meus llavis roses i suaus eren ara pàl·lids i massa fins.

—Estic enamorada de tu.

Havia reunit tot el meu coratge, havia obert un badall en la meua vulnerabilitat i li havia confessat eixes quatre paraules. Cada una d'elles era ara una espina cremant el meu cor. Cremava per dins.

Ell em va mirar amb ulls de superioritat i em va escopir amb menyspreu la seua resposta:

—Però si no ets més que una cria.

La boca que tant havia desitjat besar m'havia devorat la il·lusió.

La meua innocència es cremava, s'evaporava.

El meu cos de xiqueta es va abrasar fins a convertir la meua infància en un grapat de cendres grises.

Però va tornar a eixir sol i no sé quant de temps després, vaig ressuscitar.

Vaig destrossar la meua tomba i vaig eixir a l'exterior.

De les restes del meu ahir sols quedaven quatre tristes espines que hauria de traure'm a poc a poc, amb atenció.

Este seria el primer pas de la meua nova vida adulta.

*Agradezco en el alma la labor de mi amiga Maria Ferri en las traducciones de mis obras.