━━━━━━━━━━━━━━
SET GALEONS
J.K. ROWLING
━━━━━━━━━━━━━━

Cada guerra es una destrucció de l'ànima humana. —Henry Miller

D'una arrancada pocatraça, però efectiva, en Hagrid va acabar de collir l'última borratja del barranc. Feina feta, va pensar l'home de barba negra, malgrat que la planta s'havia rebregat entre les seves manasses plenes de calls. La mata de pèl obscura i l'abric de pell de talp, fosc i vell, havien quedat ben guarnits amb fulles i terra, i això va acabar d'alimentar aquella imatge salvatge, però benèvola del guardabosc de l'Escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria (Colegio Hogwarts de Magia y Hechicería). 

I amb un bufec que va sonar com una ventada, l'home va dipositar la verdura dins d'un cistell tan gran que hi hagués cabut l'Ullal (Fang) i s'encaminà de nou cap a la seva cabana. Deixà l'última collita del matí davant del portal, on hi havia tres altres cistells amb bledes, cols i porros, i va entrar a caseta amb un pas serè.

Va deixar la porta oberta com si no pensés quedar-s'hi, i a continuació, en Hagrid va apartar els faisans que penjaven del sostre i s'aproximà a la taula que quedava davant de la xemeneia; És clar que abans va haver d'esquivar uns troncs apilonats per l'habitació i sobrepassar un rastre de formigues que li hagués dolgut trepitjar.

A la taula hi havia un petit barril que en algun moment de la nit passada havia estat ple d'hidromel, i una gerra de litre on encara en quedava un cul per beure. Però a part d'això, no hi havia ni rastre dels tres galeons que havia desat el dia anterior. I l'humor del guardabosc s'enfosqui ràpidament.

Nerviós, va girar-se d'una revolada, però les presses van provocar que colpegés un dels pernils que penjaven de la paret i caigués a terra fent un soroll estrepitós. L'Ullal, que ja feia temps que era vell i fatigava, va aixecar el cap alterat i va començar a gemegar d'una manera que recordava més a un esquirol atemorit que no pas a un Gran Danés amb un xic de dignitat.

—Silenci, Ullal —el consolà en Hagrid mentre s'ajupia maldestrament i recollia la cuixa seca del terra—. No sé pas on els podria haver deixat. Bé, però si els vaig deixar al damunt de la taula... Sí, oi? Després de tornar del Cap de Senglar. Si encara vesprejava...

Els plantejaments del semi-gegant per intentar esbrinar on havia guardat les monedes que ara mateix tant li feien falta, va suposar una gran oportunitat per l'Ullal perquè li fes una mala passada. D'una revolada, el gos es va aixecar de terra i va rosegar de ple el pernil que en Hagrid agafava amb la mà, fent que el pobre home de poc no s'entrebanqués i ensorrés la cabana.

—Gos del dimoni! Deixa això, Ullal! No t'ho mengis, et dic! —l'esbroncà amb un rugit mentre suava la carn salada perquè l'animal no s'apoderés de la cuixa— Vinga, fora! ULLAL.

El quisso era vell, però tenia una mandíbula forta i estava mossegant amb molta mala baba, i finalment, amb la victòria que anuncià amb un udol, l'Ullal va aconseguir arrencar un tall considerable del pernil entre les dents i va correr com un boig a arraulir-se a l'hort del terreny, provocant que la porta de fusta de poc sortís disparada. 

—Ja t'enxamparé, Ullal, ja veuràs com t'enxamparé! —El maleí mentre s'aixecava de manera sapastra i s'expulsava la terra de la roba.

Estava cansat. I encara que tenia la força de deu homes, feia temps que l'esgotament li calcinava els ossos i la ment. Estava convençut que hauria guanyat l'Ullal, però ell mateix s'havia rendit. Encara que feia activitats diverses durant el dia i la McGonagall li donava encàrrecs, el temps se li feia circular i feixuc. I és que el pes de la guerra encara disgustava la consciència dels bruixots i les bruixes del Regne Unit. No havia passat tant de temps des d'aquells dies plens de mals i calumnies. Set anys, no? Tretze de gener del 2005. I tant. I encara ho recordava com si fos ahir.

No havia canviat les seves aficions i el seu bon cor, encara que maltractat i esgotat, no havia cedit ni una mica, tot i que feia uns anys que l'afició per la beguda havia quedat bastant reforçada. «No hauries de beure tant, Hagrid». «No deixis que t'ensarronin en El Cap de Senglar com l'última vegada, Hagrid». Aquesta conversa rondava bastant en les trobades que mantenia amb l'Horaci Llagot però ben aviat quan el guardabosc treia el Whisky de Foc, els escarments s'acabaven i ambdós acabaven recitant entre rialles alguna cançó que no en recordaven la lletra. Era un bon home. I havia de confessar que quan es jubilés se sentiria molt sol, massa. L'Horaci alegrava les festes i explicava coses interessants. Però suposo que amb el tema de la beguda tenia raó. En Hagrid era un home que de per si li agradava l'alcohol però d'ençà de la Batalla de Hogwarts i l'horror que tacà a milers de famílies i a milers de presents... Prou, és igual. No era important tornar a recordar aquella mala època i el cor del semi-gegant s'havia fet petit i ploraner de cop i volta. Però un nou pensament el tornà a terra.

«Els galeons!» ressonà com un llampec en la ment d'en Hagrid i d'una revolada el seu cap aterrà de nou. «Ets un desastre Hagrid, un gran desastre» es renyava ell mateix mentre aixecava el barril d'hidromel, movia uns quants draps i treia el nas per les escletxes de la cuina. Però com si Merlí l'hagués escoltat, de cop i volta sota la xemeneia, els ulls de carbó de l'aztabeja entreveieren unes llums daurades que tímidament es deixaren veure a través de la cendra.

—Valga'm Merlí! —exclamà content mentre corria cap a la xemeneia i recollia els diners de la pedra freda—. Mira que en sóc de soca. Com no hi he pensat? Hauré de cosir-me la butxaca si no vull quedar-me ben pelat. Mai me'n recordo de re.

Guardà els diners en una butxaqueta de l'abric que es trobava sota el pit i sense perdre ni un segon del valuós temps, en Hagrid s'encaminà cap a fora la cabana quasi tan de pressa com l'Ullal. Tancà la porta amb més força del que feia falta i com si no li comportés cap dificultat, aixecà els quatre cistells amb els dos braços i s'encaminà cap al camí ral que travessava els terrenys de l'escola fins a Hogsmeade; duia les borratges, les cols, les bledes i els porros. No es deixava res. 

Però com era costum des de ja feia temps, de sobte una ombra ennegrí la tranquil·litat d'en Hagrid i deixant-ho tot a terra, corregué mig foll cap a la cabana altre cop. Obrí la porta d'una revolada i tirant sense voler un pot de vidre que estava en un prestatge, agafà el paraigua rosat que reposava a l'entrada com si es jugués el coll i es ficà la mà al pit per no ofegar-se. L'ansietat s'apoderà d'ell uns llargs minuts on el cap li feia mal i sentia que l'abric l'estrenyia més del que desitjava. Però a poc a poc, els dits deixaren de suar-li i l'home de barba negra pogué tornar a recuperar l'aire.

No és que s'hagués oblidat el paraigua i li fos de vital importància. En Hagrid sabia que no li feia falta. Però des d'aquelles nits on els Cavallers de la Mort rondaven per la zona, des d'aquella nit que la cabana cremà en un foc violent i vermell. Quan la llum maragda penetrà en el cos d'en Harry i el silenci governés el bosc, quan els trolls s'ensangonaren les mans amb la sang dels alumnes... No no, sentir que prevenia qualsevol peripècia el tranquil·litzava. Es penjà l'objecte en un replec de la part esquerra de l'abric i s'encaminà de nou cap als cistells que havia deixat a mig camí; abans però, s'assegurà que el cos ja no li tremolava.

—Vigila la casa Ullal. —l'acomiadà rancorós, mentre observava com una taca negra devorava garrepa el pernil del seu amo darrere l'espantaocells—. Gos gandul...

I tornant a carregar les verdures entre les seves mans, el gegant va desaparèixer per la ruta.

────────── ✾───────────

Navés o fes sol, Hogsmeade era un poble que sempre hi havia hagut molta vida. Era cert que el fred no animava als seus habitants que es passegessin a bona hora del matí pels carrers de la vil·la a principis de gener, però quan en Hagrid arribà, ja hi havia les cues diàries del racionament a l'Oficina de Correus. Desenes de mussols sobrevolaven el poble i llençaven grans cupons que corresponien als bruixots i bruixes que esperaven a la fila des de feia poc més d'una hora, probablement. La guerra havia sembrat molta pobresa i encara que les mesures d'en Shacklebolt havien ajudat a reconstruir el país i la humanitat en el món dels bruixots, encara hi havia molta gent que en patia les conseqüències. De fet, aquells que s'ho permeteren, emigraren a Alemanya i als Estats Units durant el 1999, on sabien que hi hauria treball i gens de fam; al Regne Unit només es trobava feina als hospitals i als orfenats, els quals eren dels sectors que rebien més ajuts, juntament amb les famílies que havien perdut a un dels seus membres durant la guerra; els esportistes amb federació com els de Quidditch van tornar al camp a partir del 2001 i aquells que abans d'aquells dies tan terribles havien dirigit negocis potents —com les Tres Escombres, per exemple—, s'havien permès reobrir de nou.

Però la majoria no havien abandonat Gran Bretanya i se'ls feia difícil continuar endavant; ni en temps de pau la fam erradicava. El guardabosc s'hauria quedat a saludar als presents però faltaven cinc minuts per les deu i feia tard. Així que amb un pas ràpid, travessà l'Oficina de Correus, girà a l'esquerra i entrà a El Cap del Senglar.

Qualsevol altre individu aliè s'ho hauria pensat dues vegades abans de creuar la taverna, perquè el lloc era força brut i es respirava una intensa ferum de cabra salvatge. Però en Hagrid no li molestaven les aromes de les bèsties i la seva cabana no era molt millor. Darrere la barra de fusta si trobava un senyor de barba grisa com filferros de plata, i quan veié entrar l'home corpulent per la porta, els ulls esquitxats de blau del taverner el reberen brillants, a través de les ulleres brutes i de mitja lluna.

—Molt bon dia Aberforth! —saludà el semi-gegant fent que els cristalls de les finestres més properes vibressin davant d'aquell crit animat. —Et duc les cols de temporada. Per l'estofat de vedella i cervesa, no? —preguntà content mentre desava sense cura el cistell ple de cols de totes les mides a damunt d'una de les taules.

—No és que em serveixin per a molt més, Rubeus. Però carn calenta i verdura local sempre es posa bona. —respongué en Dumbledore mentre amb un cop de vareta, endreçava les verdures en diferents prestatges—. Quan et dec?

—Tres galeons —contestà en Hagrid.

—Ets massa bon jan. En els cupons et donen dues cols per quinze dies pel preu d'un galeó. Hauries d'intentar venir abans, però. Aquesta hora el carrer està ple de gom a gom. Els de la Conselleria podrien acusar-te d'estraperlista, Hagrid. Vols ginebra?

—Millor licor de xocolata. —demanà en Hagrid mentre s'asseia a la barra i veia com una ampolla de vidre vermell i bronze li servia la beguda en un got d'una grandària considerable—. Mea culpa —s'excusà llavors— Tenia els diners escampats per la cabana i amb les presses no veia re de re.

—Aleshores és millor que haguessis passat durant el vespre, Rubeus. La Conselleria ha fet els ulls grossos; massa estraperlo, però la gent passa gana. Ni tan sols en Shacklebolt va granat.

—És el mínim que puc fer —respongué en Hagrid de manera humil; aixecà el got i se'l begué d'una tirada; llavors agafà el Periòdic Profètic i començà a fullejar-lo— De totes maneres, els porros són per Madame Pudifoot's i les bledes i les borratges per Hogwarts; per Madame Pomfrey, de fet. Amb aquest fred els alumnes s'engripen. Mira que costa poc abrigar-se una mica. A més ja ho deia jo que aque... Dimonis! —les celles d'en Hagrid dibuixaren una ganyota indignada i en Dumbledore de poc no li sortí el cor del pit de l'ensurt— Trenta sickles per dos cupons de carn? Estan bojos? I això qui ho paga?

—Paciència Hagrid. I calma't una mica, per Merlí!—respongué el més vell agafant aire i no donant-li molta importància a la notícia— El ministre muggle inverteix més del que es pot permetre i en Shacklebolt fa el que pot. Aquesta temporada donen racionaments de roba i monedes a més de la teca i a San Mungo tornen a treballar en condicions; anem fent camí. El 2006 ja no estarem en crisi, segur. I ja et dic jo que amb tres galeons no vas enlloc, Hagrid. Te'n donaria tres més però no m'ho acceptaràs.

—No t'ho acceptaré —reafirmà en Hagrid— Ni els vull ni els necessito. Tinc menjar, tinc feina i tinc l'Ullal. No em fa falta re. Però si em fiquessis una mica més d'aquest daixonses—assenyalà l'ampolla de licor—, no et diria pas que no.

—Beus massa, Hagrid. I no dorms bé. Si no fos per la mata de pèl gruixut que t'envolta la cara, qualsevol diria que no descanses. —apuntà l'Aberforth aquesta vegada, mirant fixament el semi-gegant amb aquella mirada blavinosa; els estels que li cercaven els ulls recordaven massa al Professor Dumbledore; en Hagrid sentia com si en aquell moment estigués parlant amb ell.

El guardabosc agafà aire i es fregà el rostre amb un posat cansat i feble. Es féu silenci. Un profund i descarnat silenci. En Hagrid sentia que en qualsevol moment el seu cos cauria d'esquenes provocant un dany irreparable a la fusta de la taverna. Se sentia esgotat, dèbil, ferit. Feia molts anys que no dormia bé, ho sabia. Les nits eren calúmnies que despertaven els pitjors records de la seva ment sensible i la foscor, la qual mai havia molestat en Hagrid, s'havia convertit en el seu pitjor malson. Vivia amb por, vivia amb un terror constant adherit a la pell. «Les ferides de la guerra Rubeus; d'aquestes en tenim tots i no es curen amb cap sortilegi.» li digué Madame Pomfey en una ocasió, quan en Hagrid visità l'infermeria de Hogwarts dos anys abans per explicar les seves migranyes i l'ansietat que no sabia d'on li baixava. Ell era feliç perquè els que estimava —com en Harry, en Ron, l'Hermione, els Weasley o els de Hogwarts— també ho eren. Però era una felicitat trencada, una felicitat bruta que no li atorgava pau.

Amb el temps havia après a canalitzar moltes pors que havien derivat a manies compulsives; agafar el paraigua encara que no pogués fer màgia ni li calgués defensar-se, no deixar que l'Ullal dormís a l'hort quan es feia fosc, mantenir sempre la ballesta armada per si algú indesitjable decidia visitar-lo, passar molta estona amb companyia o ofegar els seus maldecaps amb la beguda; com la nit passada. I com l'altra. I l'altra. I això l'esgotava. Perquè no hi havia manera que el temps matés aquelles penes que visqué durant la guerra. Odiava haver permès que els seus dimonis haguessin acabat formant part de la seva vida fins al punt d'aixafar-lo i torturar-lo. Potser en Dumbledore tenia raó quan deia que la misèria acabaria l'any següent, però el desig real que es trobava en el racó més profund del cor d'en Hagrid, pregava que algun dia ell també pogués sortir de tot allò. Que el final del camí i tornés a veure l'alba. Poder tornar a respirar i sentir que tot ell flotava com les plomes dels mussols que ballaven amb la brisa.

I finalment, el silenci arribà a la seva fi perquè un plor com el d'un nen petit envaí la sala. I el guardabosc somicà i somicà i els que passaren per davant del Cap de Senglar degueren pensar que algú s'havia molt mal ferit perquè aquells gemecs estaven carregats d'ira i de patiment. I tot i no ser literal, l'home que plorava sagnava per dins i el seu cor ple de joia, per fi sentia que alliberava un pes que havia reprimit durant molts i molts anys. I l'home d'ulleres de mitja lluna, commogut i comprensiu amb el semi-gegant que plorava tapant-se la cara a l'altre cantó de la barra, somrigué amb aquella rialla especial que tenien els Dumbledore i agafà les mans d'en Hagrid per acompanyar-lo.

────────── ✾───────────

Bones persones! Abans que res, moltíssimes gràcies per haver arribat fins aquí. Desitjo de tot cor que us hagi agradat el one-shot i acceptaré encantada qualsevol crítica constructiva o opinió del relat.

Harry Potter és un món que ens ha emplenat a la majoria i he gaudit moltíssim el fet d'haver escrit aquest one-shot amb una temàtica més aviat fosca i crua, i a més a més en català, la meva llengua nadiva i que entre tots i totes hauríem de cuidar i protegir. Espero haver transmès ni que sigui un xic de remoguda o empatia cap a vosaltres lectors i una vegada més, mil gràcies per haver arribat fins aquí.

Un petó ben gros! Se us estima!

────────── ✾───────────

—La Conselleria d'Afers Màgics: El Ministerio de Magia.

—Escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria: Colegio Hogwarts de Magia y Hechicería.

—Ullal: Fang (el perro de Hagrid).

—Cap de Senglar: Cabeza de Puerco

—Cavallers de la Mort: Mortífagos (en catalán significa literalmente "caballeros de la muerte").

—Horaci Llagot: Horace Slughorn (en catalán quisieron hacer el juego de palabras con la palabra "llimac", que significa babosa en castellano, y "garrot", que es garrote, para crear el apellido).

—El Periòdic Profètic: El Profeta