Els pulmons se li van eixamplar d'aire fresc. El silenci els va envoltar enmig de la fosca. Va reconèixer el lloc a l'instant. Amb un moviment de vareta es va assecar la roba i va emprendre el camí sinuós cap al reixat, al costat d'en Llopin.

Havia estat una estúpida. Per un moment s'havia pensat que en Severus l'acompanyaria, que rectificaria i marxaria amb ella. Per un moment havia vist el dubte en els seus ulls. Tanmateix era inútil enganyar-se, feia temps que cadascú havia escollit el seu camí. Però l'havia ajudada a escapar! —Perquè encara t'estima —li va dir una veueta interior—. Ha arriscat la seva integritat per tu, Lily. Tindrà problemes.

Caminaven a bon pas i en silenci. No paraven de donar llambregades cap enrere. Tenien els nervis a flor de pell i els cinc sentits en estat d'alerta a qualsevol soroll. Van travessar el reixat coronat per senglars alats, murmurant un munt d'encanteris per poder passar la barrera protectora, i van haver de continuar caminant deu minuts més fins arribar al castell. Hogwarts s'imposava davant seu.

Van travessar la doble porta de l'entrada, van entrar al vestíbul i van enfilar les escales fins al tercer pis. Allà, una persona esvelta amb un elegant vestit de bruixot vermell de vellut, se'ls acostava a grans gambades. Els llargs cabells i la barba blanca del nouvingut van centellejar a la claror de les varetes.

—Acabo de rebre l'avís. Anava a desaparetre però en Fawkes m'ha avisat que veníeu. Què ha passat?

—Ha vingut algú més? —va voler saber la Lily.

—Sou els primers.

—Què?! No pot ser, hem de tornar a buscar-los! Hem de...

—S'ha presentat en Voldemort —va tallar-la en Remus—. Hi havia gegants i una trentena de Cavallers de la Mort —va callar amb el gest d'advertència del director de Hogwarts.

—Serà millor que acabem aquesta conversa al meu despatx —dit això va fer sortir de la vareta el seu patronus en forma de fènix que va desaparèixer corredor enllà, i va encaminar-se cap a la gàrgola de pedra del mig del passadís—. Pèts àcids.

La gàrgola va prendre vida i va apartar-se a un costat, deixant-los pujar amb les escales mecàniques de cargol fins a una porta de roure amb un picaporta de llautó en forma de griu. Un cop a dins, el professor Dumbledore va tancar la porta.

Es trobaven en una habitació circular gran i molt bonica, plena de sorollets estranys. Sobre unes tauletes amb potes llargues hi havia tota una sèrie de fràgils aparells de plata molt curiosos que brunzien i emetien bafarades de fum. Les parets estaven cobertes amb retrats dels antics directors i directores de l'escola que roncaven dintre els marcs. També hi havia un escriptori enorme i, dret en una perxa daurada, en Fawkes, el fènix vermell i daurat del professor Albus Dumbledore.

—No tenim temps; expliqueu-me tot el que ha passat —va demanar-los impacient.

La Lily Evans i en Remus Llopin es van llençar alhora a explicar-li:

—Hem rebut un avís dels Longbottom. Estaven atacant Mould-on-the-Wold. Crec que es pensaven que hi teníem la seu de l'Orde —va contestar primer la Lily.

—Han començat a matar a tothom. Nosaltres sols no donàvem l'abast —va dir en Llopin abatut.

—Molta gent del poble s'ha començat a refugiar a la mansió dels Kendrick. L'han... —se li va trencar la veu— L'han volada pels aires...

—Es pensaven que aquella casa era la nostra seu. Amb en James, en Sírius i l'Alice, hem evacuat a tothom que podíem. Però han aparegut els gegants, han prohibit l'aparetratge a tot el perímetre... —va prosseguir el noi amb la cara marcada per dues grans cicatrius.

—La Marlene McKinnon, en Murri, en Frank i jo, els estàvem atacant juntament amb bruixots que no coneixia. Hem plantat cara moltíssima estona. Però hi havia explosions per totes bandes, era un caos! —mentre ho explicava li va semblar tornar estar immersa en la batalla—. De seguida els he perdut de vista a tots. Tres Cavallers de la Mort se m'han tirat a sobre.

—Tothom estava marxant cap al límits del poble per desaparetre. Nosaltres hem fet fugir a la majoria però cada vegada érem menys per fer front a més enemics. Llavors a aparegut en Voldemort —va prosseguir en Remus, implacable—. Ha estat una autèntica carnisseria, s'ha estès el pànic.

—Hem declarat la retirada. A l'últim que he vist era en Murri, però ens hem separat i ja no he parat fins arribar al riu on he trobat en Remus. I hem desaparatut.

En Dumbledore havia estat callat tota l'estona, escoltant-los en silenci, amb cara de preocupació.

—D'acord. Ara hi aniré.

—L'acompanyarem —va dir de seguida l'Evans.

—No, Lily. Esteu ferits... Heu de seguir amb el protocol establert. Aneu a l'amagatall i espereu els altres. Jo he avisat als de la Conselleria i ens farem càrrec de la situació.

Els hi va dirigir una última mirada penetrant per damunt de les seves ulleres de mitja lluna i els va acompanyar a sortir del despatx.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Notava com la mà d'en James es distenia. Feia estona que ja no els perseguia cap Cavaller de la Mort, però no va afluixar la marxa. Sobrevolaven ciutats i prats alternativament. Tenia les mans balbes i, ara que l'adrenalina començava abandonar-lo, li feia mal tot el cos. La gran moto li pesava entre les cames, els ulls grisos li feien pampallugues... Malgrat tot, no va canviar el rumb. Va continuar amb la vista fixa a davant i li va donar més canya a la seva preciositat. Mai un viatge amb la seva moto voladora se li havia fet tant llarg, encara que tampoc mai abans havia fet un viatge amb el seu amic de l'ànima debatent-se entre la vida i la mort.

Un gemec de queixa el va fer posar-se en estat d'alerta.

—Forcat, amic meu, aguanta una mica més que ja arribem.

El cos d'en James va repenjar-se més sobre seu. Va engrapar la mà amb la que en James estava agafat a ell, abans que caigués, i li va sacsejar el braç.

—No pots adormir-te! Forcat, fes un esforç si us plau... —va rebre un gruny com a tota resposta—. Forcat! James! Au va, que ara veuràs a l'Evans! —va dir a la desesperada.

—Lily... —va dir amb un xiuxiueig gairebé inaudible.

—Si, la Lily.

—Lladruc...

Després del seu sobrenom va seguir el silenci. Un silenci feixuc i mortificant que ni la remor del motor enmig de la nit podia trencar.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Es van mirar als ulls. Durant una mil·lèsima de segon, les pupil·les vermelles van trobar les blaves. Aquella cara d'ofidi va somriure amb una rialla malsana mancada d'alegria. Va decantar el cap amb expectació, esperant un sortilegi que no va arribar. I tot seguit, va desaparetre.

Els aurors havien arribat just quan la vareta d'àlber anava a atacar, fent fugir el nou Senyor de les Forces del Mal i els seus sequaços. La resta de funcionaris de la Conselleria van aparèixer quan ja no hi havia rastre de Cavallers de la Mort i van començar a treballar esborrant memòries als muggles, guarint els ferits, enduent-se els cadàvers...

Una profunda tristesa va aclaparar l'home de la barba blanca. Poc restava d'aquell poble on va néixer. Els seus ulls blaus van ser testimonis de la devastació i l'horror.

Molt lluny quedava, va pensar, aquell temps on podia espantar en Tod Rodle fent foc a un armari per posar remei a les seves malifetes. Massa lluny.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

L'Ull-foll Murri estava parat al costat de la finestra, vareta en mà, amb la capa encara posada i cara de pocs amics. Tot ell cobert de fang i sang, feia un posat més amenaçador que mai.

—Alàstor, aquí estem segurs.

—Vigilància permanent Longbottom. No han anat a Mould-on-the-Wold per casualitat.

—Però aquí tenim l'encanteri de la fidelitat i en Dumbledore n'és el guardasecret —va concloure la Minerva McGonagall—. Qui falta?

—La Lily, la Marlene, en Remus, en Black i en Potter —va contestar l'Alice, des de feia poc, Longbottom. Tenia les cames cremades totes untades amb un ungüent que desprenia una intensa fortor.

Es trobaven a una sala espaiosa, de sostre alt i parets entapissades amb paper pintat, plena de butaques de mides i formes diferents i una gran llar de foc coronada per un mirall oscat pel pas del temps. La sortida del sol començava a eclipsar els quinqués que omplien la cambra. Els primers rajos enlluernaven els grans finestrals d'aquella segona planta on es trobava una gran part dels membres de l'Orde del Fènix.

En Frank Longbottom, un home moreno de cara rodona, tenia els braços recolzats al respatller de la butaca on la seva dona estava ajaguda. Se'l veia exhaust, com els altres. Pensar en tota la gent que no havien pogut salvar i que l'Alice hauria pogut ser-ne una, el trastocava.

Un patronus en forma d'àguila va entrar pel sostre, sobresaltant-los, i va parlar amb veu de dona:

—Estic bé. Sóc a Sant Mungo amb en Dèdalus i l'Elphias. Hi hem portat tots els supervivents afectats —i es va volatilitzar.

—La McKinnon —va dir l'Alice traient-se un pes de sobre i agafant la mà del seu marit—. Perquè triguen tant els altres?!

—En Black i en Potter deuen anar amb la moto aquella que tenen. És normal que encara no hagin arribat —va sentenciar la professora McGonagall—. I els altres...

Els altres què? Trigarien? Ja no vindrien? Ja no podien venir?

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Van aparetre just al llindar del jardí. Van deixar-se anar les mans. Va fixar-se com en Remus mirava preocupat cap a la casa. Esperava trobar-hi la resta de rondadors. Va ser conscient del dolor d'en Llopin, del que sentia al haver-se separat en circumstàncies tan dramàtiques dels seus amics, de no saber si estaven vius... Llavors el record d'uns ulls castanys, un somriure fatxenda, petons furtius als jardins de l'escola, paraules dolces i carícies maldestres, la van amarar.

Va sentir-se culpable. La inesperada retrobada amb en Severus l'havia trastornada fins al punt de no deixar-la pensar en claredat. S'havia deixat endur per ell, pel moment, sense pensar en en James ni en ningú més. Amb prou feines s'havia pogut salvar a sí mateixa, es repetia per disculpar-se.

Un impuls es va apoderar d'ella. Va córrer cap a dins la casa cridant el nom de la seva parella. Va entrar al rebedor espaiós i va sentir veus al pis de dalt. Va pujar els esglaons emmoquetats de dos en dos i va obrir la porta de l'esquerra de bat a bat:

—James!

Una desena de varetes la van apuntar. Va aixecar les mans enlaire passejant la vista pels presents.

—On és en James?

—Quina forma té el patronus de la Lily Evans? —va preguntar en Murri sense circumloquis.

—Una cérvola.

L'Ull-foll va assentir amb el cap i va apuntar cap al nouvingut.

—Remus Llopin, els amics em diuen Enllunat. Sóc home llop i un fan incondicional de Louis Prima, el rei del swing.

Van abaixar les varetes.

—Encara no han arribat —va respondre en Frank amb veu ronca—. Ni en Potter ni en Black.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Estona més tard van sentir com la moto derrapava amb estrèpit. El primer d'aixecar-se va ser en Remus. Va saltar les escales i va sortir al jardí on en Sírius intentava carregar-se el cos inert d'en James, col·locant-se el braç del seu amic per sobre les espatlles. Va córrer de seguida a ajudar-lo.

A través de la finestra veia com la moto estava aparcada sobre la gespa de qualsevol manera. Allò no era un bon senyal, ni de bon tros: en Black adorava aquella maleïda andròmina. Els grans ulls verds se li van entelar de llàgrimes i es va girar a poc a poc cap a la porta, afrontant, amb por, el que s'hi havia de trobar.

En Hagrid va entrar per la porta com una accelació, carregant en James a pes de braços, seguit de prop per en Sírius i en Remus. El va estirar en un dels sofàs amb delicadesa.

La Dorcas Meadowes, una bruixa de pell blanca, cabellera llarga castanya i ulls blaus, va abraonar-se de seguida sobre al cos d'en Potter. Li va retirar les ulleres, va examinar-li les pupil·les i el pols. Va treure-li la capa i el jersei, i amb mans d'experta va resseguir els blaus del pit fins arribar a la cicatriu del costat.

—Li has tancat tu la ferida? —va preguntar.

—Si. Estava batent-se en duel quan tota la clariana on érem ha volat pels aires —va contestar en Sírius Black, nerviós, apartant-se els cabells curts de davant del front amb la seva elegància natural, sense adonar-se de la mirada que va adreçar en Llopin a la noia pèl roja—. Jo n'he sortit il·lès però a ell l’ha tocat un malefici... Ha perdut molta sang, però li he estroncat l'hemorràgia com he pogut.

—Necessitaré poció regeneradora de sang —va dir la veu entesa de la Dorcas, guaridora de Sant Mungo durant ja feia uns quants anys—. Fabian, crec que en tinc al rebost de baix. Porta'm també la daurada que hi ha a la lleixa del costat del veritaserum, si us plau.

Un home pèl roig, propietari d'un rellotge d'or del qual la seva germana Molly sempre es queixava que no en tenia cura, va sortir corrents de l'habitació.

Mentrestant, en Sírius Black, el jove ben plantat d'ulls grisos, encara respirava feixugament i tenia les mans tremoloses. Sabia que ara en James estava en bones mans però ho havia passat molt malament durant tot el trajecte. El record del seu amic estès sobre la runa dessagnant-se, va assaltar-lo una vegada més inundant-lo d'horror. Va obligar-se a relegar-ho a l'oblit. Un somiqueig silenciós va fer-li desviar la mirada del cos del Forcat a una noia pèl roja que es mirava l'escena sense atrevir-se acostar-s'hi.

La Lily va notar la mirada fixa d'en Sírius. Aquells ulls se la miraven de forma estranya. Li retreien alguna cosa? O era ella que ho feia? Va veure tornar en Fabian Prewett amb els flascons, com la Meadowes li feia prendre en en James, com xiuxiuejava sortilegis que ella no coneixia... tot allò sense ni tan sols ser capaç de moure's.

—Se'n sortirà, oi Dorcas? —va sentir amb sorpresa com preguntava la seva veu.

—És clar que si, Lily —va mirar-la amb dolçor la Dorcas Meadowes.

Llavors, de cop i volta, es va trencar. Sense importar-li estar davant dels altres, sense importar-li el que pensessin. Tota l'ansietat, el patiment i els mals tràngols que fins llavors havia suportat, van esclatar-li en mil bocins. Els genolls li van fer figa i va quedar asseguda al terra amb les llàgrimes caient-li galtes avall.

Havia estat a punt de perdre en James, el seu James... Havia estat a punt de no tornar a sentir la seva rialla, de no tornar a veure els seus ulls, de no tornar a sentir el tacte de les seves mans acariciant el seu cos, de no poder-lo tornar a besar mai més! I ella, mentrestant, només havia estat penant en el que li passaria al maleït Severus Snape.