El foc engolía tot el que trobava al seu pas: els arbres, les cases en ruïnes, els cadàvers...

Ranquejava sobre la runa que omplia els carrers d'aquell poble devastat. Llengües de vomifoc, foc perenne, amenaçaven en llepar-lo al mínim descuit. Ja no podia amb la seva ànima però va fer un últim esforç. Encara no sabia com havia estat capaç de tornar cap al poble. Potser imaginar-se que ara la Lily estava segura, hi havia ajudat.

Va enfilar un carrer, va girar per un altre... Una gran serp de foc va tallar-li el pas, fent caure tota la façana del davant d'una de les cases. Va frenar a temps, no sense cremar-se.

—Aquamenti! —va xisclar.

Va girar cua i, maleint a Merlí i la mare del que havia inventat aquell punyeter malefici incendiari, va endinsar-se dins d'un antic estable en desús que comunicava amb el carrer de darrera. No hi havia sostre, les parets eren de pedra antiga i el terra estava cobert de palla i sorra. Hi havia andròmines i maquinària de pagès muggles per tot arreu omplint els compartiments que abans havien estat la llar d'una trentena de cavalls. A través del passadís central veia la porta oberta de l'altre extrem. S'hi va dirigir a marxes forçades però un crit horrorós el va deturar.

—Aaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhh!

Una figura encaputxada estava a l'entrada d'un dels compartiments. Un bruixot de cara blanca, magra i torturada, de cabells i barba negres, apuntava amb la vareta a algú que en Severus no arribava a veure. L'Antonin Dolohov feia cara de sàdic; un somriure fred i cruel li omplia les faccions.

S'hi va apropar. En Dolohov va aixecar la vista cap a ell.

—Ho tens? —va preguntar-li.

En Severus va assentir amb el cap mentre arribava inevitablement al seu costat.

—Marxem doncs. Aquests ja han aprés la lliçó, diria jo —va fer un últim moviment de vareta i es va girar cap a la sortida—. A fora hi havia en Yaxley.

En Severus no va poder evitar mirar a dins quan hi va ser davant. Va empassar saliva. El que va veure li va glaçar la sang. Durant un instant que li va semblar etern, no va poder apartar-ne la mirada. Aquella escena l'acompanyaria durant molt de temps protagonitzant els seus pitjors malsons. Lentament els seus ulls van desviar-se cap a l'autor d'aquella atrocitat. No sabia que era pitjor; si les accions d'aquell Cavaller de la Mort o la manera freda i indiferent amb que les feia. Va armar-se amb tota la seva força de concentració per no expressar cap emoció i el va seguir cap a fora.

Allà, efectivament hi havia en Yaxley, un home altiu de cabells rossos llargs recollits en una trena. Tenia tres muggles penjats cap per avall.

—És l'hora —va dir en Dolohov al seu amic.

En Yaxley va enviar els muggles cap al vomifoc sense contemplacions. Els seus crits esgarrifosos de dolor van omplir la nit; uns brams que en Severus trigaria a oblidar, juntament amb l'olor a carn cremada.

Però no va tenir gaire temps per escandalitzar-se: Un bruixot rabassut va saltar entre les flames amb un crit de ràbia desfermada i va atacar-los. Llançava maleficis a tort i a dret amb violència.

Tots tres s'hi van tornar. Feixos de llum vermella, violeta, groga, verda... s'escampaven en totes direccions. Inexplicablement el seu adversari va mostrar molta traça en defensar-se malgrat el desavantatge. No duraria gaire contra aquells tres grans dualistes però no semblava importar-li.

—Crucio! —va dir en Dolohov.

L'home va esquivar el malefici però en Yaxley el va tocar enviant-lo cap enrere per on havia vingut.

—Hem de trobar en Malfoy i fotre el camp —va dir el ros—. Els de l'Orde ja han desaparatut tots.

Van col·locar-se les màscares altra vegada i es dirigien cap a l'entrada del llogaret quan una nova figura encaputxada els va atrapar.

—Han començat arribar els aurors —va dir la veu sibil·lina d'en Lucius Malfoy—. El Senyor de les Forces del Mal creu que ell també vindrà...

L'aparició sobtada de cinc aurors encerclant-los el va fer callar. Cada un va tornar a la càrrega contra els nouvinguts.

A en Severus els sortilegis li sortien sols sense parar a pensar-s'hi. Quan un s'ha d'enfrontar en duel o participar en una batalla, no deixa de ser conscient en tota l'estona que s'hi pot quedar en qualsevol moment, que de la mort només el separa la sang freda, o el valor; un no pot pensar amb serenitat quan volen matar-lo. No era qüestió d'aprendre's un grapat de sortilegis i fer-los de memòria. Es tractava de tenir el cap despert i els reflexes àgils. I en això, en Severus Snape, n'era un expert. Era una de les raons per la qual Lord Voldemort l'havia reclutat.

Quan va desfer-se de l'auror cepat que l'atacava, una dona va interposar-se al seu camí. Mentre lluitava contra ella, el vomifoc va arribar on eren. Un munt d'animals de foc van envoltar-los cremant-ho tot al seu pas. En Severus va fer aparèixer una esfera d'aigua per protegir-se i va arrencar a córrer al costat dels altres. Ja només eren tres.

Un sortilegi va encertar la font del mig de la plaça per on passaven, esclatant en mil bocins.

—Protego! —va cridar per protegir-se de les pedres.

Renegant, va continuar corrent. La dona d'abans li trepitjava els talons. Un malefici d'ella el va encertar de ple fent-li perdre l'equilibri. Va quedar estès de panxa enlaire el temps just per veure com un raig de llum vermella se li acostava perillosament. Va esquivar-lo per ben poc i va contraatacar:

—Impedimenta!

La rossa va sortir disparada cap enrera donant-li la oportunitat de tornar a aixecar-se. Ja ni recordava quantes vegades havia caigut aquella nit. Va veure com l'auror cepat d'abans i un parell més, es batien en duel amb en Dolohov, un tros enllà. De seguida ja n'hi va haver dos per terra retorcent-se de dolor. El que li va semblar que era en Lucius, va estabornir-ne un altre i va cridar:

—MARXEM! —i va desaparetre.

Ell es disposava a fer el mateix quan aquella maleïda dona va fer aparèixer un munt de cordes que el van lligar pels canells i els turmells, tirant-lo a terra per enèsima vegada. Se li acostava amb la vareta encara apuntant-lo:

—Expulsi...

Abans que acabés de dir l'encanteri, en Severus ja s'havia desfet de la corda i havia desaparatut, deixant a la Marlene McKinnon amb un pam de nas.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Aquell maleït poble, bressol d'un dels bruixots més grans de tots els temps (en Dumbledore podia ser un ximple amant dels muggles, però era un gran bruixot, fins i tot ell ho reconeixia), seria testimoni de l'ascens al poder del nou Senyor de les Forces del Mal. Així ell mateix ho havia designat.

Va mirar al seu voltant: tot era foc i destrucció. La vida es consumia sota les flames del seu nou règim. No hi havia pietat pels que estaven en contra de Lord Voldemort i, Mould-on-the-Wold, havia estat el primer a escarmentar. Ara ja sabria tothom què els hi passava als qui ajudaven a l'Orde del Fènix, aquella societat secreta i estúpida que havia creat el vell boig per combatre'l; a ell! Com si servís de gaire, va pensar, mentre admirava la desfeta que havien creat els seus Cavallers de la Mort i els gegants que havia aconseguit portar. Havien estat un maldecap però havien acabat valent la pena. Totes les criatures l'havien de servir, era el seu destí, el lloc que els hi pertocava.

Un somriure cruel mancat d'alegria, va omplir la seva cara d'ofidi. Una exultació es va apoderar del seu ésser i la determinació que sempre tenia abans de les seves accions suïcides es va despertar, fent-li veure que aquell era el moment. A poc a poc va aixecar el cap per mirar el cel, un cel negre i ennuvolat. Amb una força mesurada va estirar el braç cap enlaire i el seu crit va omplir la nit:

—Signum mortis!

Una calavera colossal formada per llumenetes de color maragda amb una serp que li sortia de la boca a tall de llengua, va començar a alçar-se més i més, envoltada de fum verd i resplendent, i refulgint en el cel com si fos una nova constel·lació. Aquella era la seva marca, la marca de les Forces del Mal. I a partir d'aquell dia, el món aprendria a témer-la.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Va aparetre de panxa enlaire. El terra era dur i va notar l'aire fresc a la cara. Va obrir els ulls i va veure un cel esboirat. El trenc d'alba ja s'apropava. Va restar immòbil un parell de minuts, notant cada part lesionada del seu cos. No es veia amb cor de fer res més, ni d'aixecar-se, però no podia romandre allà per sempre més.

Es va incorporar amb penes i treballs, maleint a tothom. Era en un carrer empedrat, amb rengleres a banda i banda de cases ruïnoses de maó vist. Una enorme xemeneia, d'una fàbrica abandonada feia poc, s'aixecava al fons, tenebrosa i sinistra, com un gegantí dit admonitori.

Va arrossegar-se com una ànima en pena pel carrer que es deia de la Filosa, fins arribar davant d'una casa igual a les altres. Amb la vareta va obrir la porta, va entrar i va encendre el llum.
Havia accedit directament a una eixuga i fosca sala d'estar que feia pensar en una cel·la d'aïllament. Les parets estaven cobertes de llibres, la majoria amb enquadernació antiga de pell negra o marró; un sofà de tapisseria gastada, una butaca vella i una taula atrotinada estaven disposats junts sota el cercle de claror tènue que projectava el salamó que penjava del sostre. El poc caliu que havien pogut tenir aquelles quatre parets semblava haver-se esfumat per la porta igual que el patriarca d'aquella família.

Es va treure la capa i la va llençar al sofà. S'hi va deixar caure ell també amb un gran sospir. Es va treure la màscara i la va tirar de qualsevol manera. Va tancar els ulls i va estar-se quiet força estona, mentre s'anava repetint interiorment que no es podia adormir allà.

—Severus... —va dir una veu feble— Ets tu?

—Merda... —es va dir a si mateix.

Amb un cop de vareta va amagar la roba de Cavaller de la Mort però no tenia temps de dissimular ni el seu aspecte ni l'olor a socarrim que feia.

Amb estrèpit, es va obrir una porta secreta a la paret plena de llibres, revelant una escala estreta rere una dona massa prima i d'aspecte malaltís; de pell macilenta, cabells negres, llargs i fins que li emmarcaven la cara pronunciant-li encara més les ulleres ja de per sí profundes. Anava embolicada amb una bata de color ocre que li arribava fins als peus.

—Perdona mare, t'he despertat?

—No rei, no podia dormir —va dir-li apropant-se-li per fer-li un petó—. T'ho has passat bé? —tenia la mirada vidriosa, com absent, no obstant va semblar adonar-se del mal estat del seu fill— Que t'has barallat? Tens molt mal aspecte.

—No, que va... És que... ens hem desmadrat una mica —no saps fins a quin punt, va pensar.

Se'l va quedar mirant en silenci. En Severus sabia que no se l'havia cregut però feia molt de temps que sa mare havia optat per viure amb mentides i auto-enganys.

—Me n'alegro que t'ho passis bé, Sev, que et distreguis i surtis amb gent de la teva edat. Amb qui has anat?

—Els de sempre; L'Avery, en Mulciber... ja saps...

—Mai em parles gaire dels teus amics. Sempre ets tan callat —un somriure amarg se li va dibuixar a la cara, mentre li amanyagava els cabells—. T'assembles massa a mi, en això.

—Ja saps que he sortit a tu —va dir-li en un to una mica massa brusc. No per res es feia dir el Mig Príncep, renegant de l'altre meitat de la seva sang. Aquella meitat que havia manllevat la poca alegria de la seva mare, convertint la vida d'ambdós en un infern.

L'Eileen no va reaccionar, com si no hagués llegit entre línies el significat real d'aquelles paraules. O almenys ho va aparentar, continuant amb el seu posat indiferent.

—I la Lily? —va preguntar intempestivament.

Se li va parar el cor. Va mirar-se les mans mentre intentava amagar qualsevol reacció delatora.

—Què li passa? —va preguntar amb les celles arrufades.

—Fa temps que no me'n parles... He pensat que potser us havíeu vist, avui. Normalment tots sortiu pels mateixos llocs, no?

—Si, no, no ho sé... però si que... vull dir que si, que ens hem trobat; si.

—Me n'alegro. Sempre m'ha agradat per tu —va dir mentre l'abraçava.

—Mama, ja t'he dit mil vegades que només som —va callar de cop. Amics? Feia temps que ja no. Des d'aquell dia fatídic.

No puc continuar mirant cap a una altra banda. Tu has triat el teu camí i jo he triat el meu.

Tanmateix feia tan sols unes hores tot havia estat com abans, com quan encara eren millors amics, es compenetraven i s'entenien. Però ella havia marxat i ell havia malgastat l'oportunitat de canviar el rumb de la seva vida.

Va cloure els punys i va serrar les dents fent un esforç sobrehumà per no deixar escapar les llàgrimes. Va semblar que la seva mare ho notava. Sempre li havia notat tot, encara que sovint semblés que no hi era tota. Sobretot desprès de que el seu pare els hagués deixat per sempre.

—Severus, el meu estimat Severus... Ja veuràs com acabareu fent les paus —va tornar-li a fer un petó sense deixar d'abraçar-lo durant un llarg moment. Tot seguit va arrapar-se la bata al cos i va girar cua, per on havia vingut—. No triguis anar a dormir.

—Bona nit.

—Bon dia, Sev, que ja ha sortit el sol.

Va somriure al seu fill. Un somriure trist. Cansat. I va desaparèixer rere la porta secreta, deixant en Severus tot sol i abatut.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

La calavera amb llengua viperina refulgia dins els seus ulls negres de pestanyes llargues, a través de les escletxes de la seva màscara de Cavalleressa de la Mort. L'excitació de veure la Marca de les Forces del Mal coronant el cel, immensa i poderosa, com advertència als seus enemics, encara li durava. Malgrat ser a quilòmetres de distància, aquella imatge no li fugia de la retina.

Acabava d'aparetre en un carreró fosc, enmig d'una zona residencial, prop de casa seva. Respirava feixugament, amb el so de la batalla ressonant-li a les orelles i el record de la trobada del seu Senyor amb l'imbècil d'en Dumbledore, ben viu.

S'havien trobat! Ells havien volat tota aquella xusma i havien sortit victoriosos, naturalment. El seu Senyor ho sabia i podia amb tot. Ni el director de Hogwarts ni els seus sequaços  podien vèncer'ls. I encara menys els titelles de la Conselleria.

Aquella nit la Bel·làtrix Lestrange havia matat, torturat, destruït i cremat, pel seu estimat Senyor de les Forces del Mal. Hauria fet, feia i faria, qualsevol cosa que ell li demanés. La bogeria de poder-lo servir satisfactòriament es barrejava amb aquella imatge que no li fugia del cap: la marca de les Forces del Mal enmig del cel. Va arremangar-se el braç esquerra per poder veure's la seva. Va sentir un vertigen creixent a l'estómac i unes pessigolles li començaven a néixer entre les cames. Va pensar en el seu marit però de seguida va descartar-lo. Avui no. No en aquell moment; aquella nit era d'ell, només d'ell. I era a ell a qui volia. Va llepar-se la marca amb fruïció i desesperació.

Definitivament, no era a casa seva on aniria.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Necessitava una copa. Mentre l'aigua calenta brollava de l'aixeta omplint la banyera, amb un sortilegi atraient va fer venir l'ampolla de bourbon i un got.

Va començar a desvestir-se, queixant-se de dolor. La roba anava caient al terra de marbre negre. Quan es va quedar despullat, va mirar-se al mirall. Tenia blaus, cremades, talls... Res que no pogués curar.

Va xiuxiuejar un sortilegi melodiós, com una dolça cançó, mentre resseguia totes les ferides obertes per tancar-les sense deixar-hi senyal. Es va omplir la copa de bourbon i va entrar dins la banyera. Tots els músculs del cos se li van distendre amb aquella escalfor reconfortant.

Estaria una estona en remull i se n'aniria a dormir. Sabia que el Senyor de les Forces del Mal no els reclamaria fins el vespre. Les ordres havien estat clares: quan acabem marxeu a casa, desfeu-vos de qualsevol prova i feu vida normal. Ens trobarem al vespre altra vegada. Ja rebreu el meu avís.

Per inèrcia va doblegar el braç esquerra on tenia la marca de les forces del mal. Se la va mirar. Tan negra sobre la seva pell blanca. Aquella marca l'havia allunyat del tot de la Lily...

Sempre t'he estat defensant davant dels altres. Cap dels meus amics i amigues entén per què et continuo parlant. Ja voldries ser al costat de l'Innominable, ¿oi? No puc continuar mirant cap a una altra banda. Tu has triat el teu camí i jo he triat el meu.

Però aquella nit l'atzar havia volgut que es retrobessin. Bé, l'atzar no gaire... Els dos estaven fotuts al mig del merder. Ell era seguidor de l'Innominable i ella membre de l'Orde del Fènix; així que era qüestió de temps que acabessin coincidint. De fet havia anhelat i temut el moment de trobar-la. Anhelat veure-la una vegada més, i temut haver-s'hi d'enfrontar.

No obstant cap dels dos havia aixecat la vareta cap a l'altre. Ni ella. Quan l'havia reconegut havia abaixat l’arma i havien fet front comú. Havia atacat als seus companys per ajudar-la a escapar! Si ho sabia algú, era home mort.

I en Potter? Devia haver mort en aquella explosió? Poc l'importava realment. Però a ella si que l'importaria... Es va sentir contrariat. No volia que ella patís però volia veure en Potter lluny de la seva vida.

Sempre havia sabut que estava encapritxat de la Lily. I segurament en Potter havia sabut sempre que ell no només sentia una amistat franca per ella, per això s'odiaven des del principi amb tanta intensitat.

Però ell l'havia cagada i en Potter ho havia sabut aprofitar. Havia guanyat... Guanyat?

Va recordar com havien lluitat junts aquella nit, les seves mans entrellaçades, el cos d'ella moll i fred entre els seus braços...

Vine amb mi.

Li havia donat una altra oportunitat! I ell s'havia quedat palplantat com un estaquirot, plorant i sense badar boca. Si el desgraciat de l'home llop no s'hi hagués ficat, ara seria amb la Lily vés a saber on. A on haurien anat? A la seu de l'Orde? I com s'ho haguèssin pres els altres? I en Dumbledore? Confiaria en ell? Algú a part de la Lily, ho faria? I en Potter? Que faria la Lily amb tots dos?
—Encara el faria padrí de bodes —va pensar amb amargor— Puta friendzone!

Va veure un glop llarg i es va deixar endur per l'odi. Va recrear-se una estona pensant amb totes les maneres possibles de torturar en Potter i els seus amiguets. Allò i el fet de no saber si el seu enemic estava viu o mort, el va relaxar.

El fil dels seus pensaments de seguida va tornar a ella. La Lily encara l'estimava, estava clar. O potser només havia volgut compadir-se de la seva ànima pels anys d'amistat i per agrair-li que li hagués salvat la vida.

NO. Encara se l'apreciava, li havia vist al ulls, ho havia notat.

Va recordar com aquells últims anys d'escola s'havia passat el temps demanant-li perdó a qualsevol oportunitat que se li presentava. Buscant-la a cada racó, a cada aula, jardí, hivernacle... Però la resposta sempre era la mateixa: que la deixés en pau.

Mai li havien agradat les forces del mal a la Lily, i a ell li agradaven massa. I al final havia comés aquell gran error. L'hi havia adreçat aquell qualificatiu imperdonable: <<sang de fang>>. Tanmateix, aquella nit era com si mai s'haguessin enfadat. Com si aquells últims dos anys no haguessin existit. Recordava la seva mirada encesa, la seva cabellera pèl-roja, la seva olor, els seus ulls verds... Aquells ulls verds eren la seva perdició.

Va deixar la copa sobre la vora de la banyera per poder estirar-s'hi còmodament. Amb el cap recolzat al caire, va tancar els ulls per impregnar-se del record d'ella, del seu tacte, mentre amb la mà dreta va començar a tocar-se, imaginant-se-la altre cop entre els seus braços, els petons que li brindaria...

Es va inundar d'ella i pensant en la Lily va acabar, va anar a dormir i hi va somiar.